El dia dels cors trencats

Albert ha arribat molt d’hora, ha entrat a la sala i ha segut a la cadira que sol ocupar cada divendres. Recompta les cadires que hi ha a la sala. Setze. Sí, setze cadires. És la tercera vegada que les ha comptades i sí, en són setze. Dues més de les habituals. Les mans, inquietes, li suen; els ulls, incansablement bellugadissos, comproven constantment l’hora i vigilen la porta per on han d’entrar la resta d’assistents; les cames reprodueixen el moviment experimentat quan es repunta amb una màquina de cosir de pedal; de tant en tant, canvia el tremolor de les cames per uns improvisats passos de ball tradicional, taló punta taló punta; per acabar-ho d'adobar la gola seca, i les orelles, enrogides, li bullen. El cúmul de nervis en el qual ha esdevingut el cos d’Albert el fan saltar del seient i voltar en cercle per davant de les setze cadires disposades en forma de rotllana. 

En deu minuts la sala s’ha emplenat. Els diferents rotgles i el batibull originat per les diferents converses que se succeeixen a l’aula s’han anat diluint molt a poc a poc amb l’entrada de Pilar, psicòloga i terapeuta de professió, que ocupa la cadira que hi resta buida. Solemnement encreua les cames i hi posa el portafolis sobre aquestes.

Pilar: Vinga, va! pareu atenció i deixeu la xerrameca per després. Bona nit i benvinguts a una nova sessió, trobe que ja en van seixanta-quatre, des que en setembre de 2010 encetàrem aquest grup de teràpia. Aquesta setmana, en què dimarts passat milers d’enamorats celebraven el dia de Sant Valentí, ...

Robert: Els catalans no celebrem Sant Valentí! –talla la sessió Robert, amb la veu cridanera i nerviosa que el caracteritza- tenim el dia de Sant Jordi! que és el nostre dia dels enamorats, Sant Valentí és una festa comercial...

Pilar: Molt bé, avui ja tenim el comentari setmanal imprescindible del Robert que cada setmana és més ràpid en intervenir-hi, i que, potser, la setmana vinent, ja començarà ell mateix la sessió...

Un breu silenci sepulcral plana per la sala, i les mirades se centren en la persona de Robert.

Robert: Perdó! Només vo...

Ara és ella qui l’interromp en un to més amistós.

Pilar: Bo, deixem-ho córrer! Sabeu que per parlar heu d’alçar la mà, i que ho fareu quan se us done la paraula per inalterable ordre de petició, o almenys això intentaré. Si no és d’aquesta manera, ningú no pot parlar i menys per interrompre qualsevol company o companya. Així que... absteniu-vos de tallar la intervenció de ningú. Molt bé, doncs com us deia, aquesta setmana, en què dimarts passat... (fa una pausa i reprén amb veu emfàtica i matisadora) alguns catalans celebraren Sant Valentí, la sessió pren un caire especial. A més, avui tenim dos fets notables. El primer és que tenim gent nova: el Rubén Pitarch i l’Òscar Miquel, als quals vull donar la benvinguda al grup de teràpia dels cors trencats. Bona nit i benvinguts

Òscar i Rubén: Moltes gràcies, bona nit –responen alhora, tot esbossant un somriure nerviós-

La totalitat dels assistents els dóna la benvinguda, uns amb major èmfasi que d’altres, i ells agraeixen les paraules amb cops de cap de gratitud. 

Pilar: Bo, i el segon fet notable és que Albert, company que ha estat assistint a les nostres sessions els darreres quatre mesos, avui, per primera vegada, ens parlarà i ens exposarà el seu cas.

Una lleu remor de veus contingudes trenca el silenci i indica com d’esperat era aquest moment. Tots els ulls esguarden l’Albert, que, amb els peus, ara repunta, ara balla. Ell, no ho sap, però entre la gent del grup s’ha ben guanyat el qualificatiu de Harpo, en referència al germà mut dels Marx. El motiu és que cap dels companys de sessió mai no li ha arrancat cap ni una sola paraula, a excepció d’un gasiu bona nit; per contra sempre somreia. 

Pilar: Albert, quan vullgues!

Albert, amb les mans entrellaçades i els dits polzes alliberats, s’aixeca de la cadira i expira profundament. 

Rubén: Aquest personatge promet –li etziba a l’Òscar a cau d’orella-

Pilar que és a l’aguait envia una mirada admonitòria, que fan que els nouvinguts es recomponguen sobre la cadira, amb un posat més ert.

Albert: Hola bona nit, em diuen Albert i sóc un cor trencat.

Tots (excepte Òscar i Rubén): Bona nit, Albert –responen ensems les tretze veus com si foren una coral ben treballada-.

Rubén, incrèdul, mira de reüll l’Òscar, aquest s’ho mira tot divertit però. Els ha agafat per sorpresa aquesta coral litúrgica que sembla extreta d’una pel•lícula americana quan el protagonista hi acudeix a una reunió d’alcohòlics anònims. En realitat, ells dos hi són allà perquè l’Òscar està capficat en un projecte de llibre i necessita alguna història per eixir de l’embús en el qual es troba. El Rubén sabia de l’existència d’aquest peculiar grup i es va oferir d’acompanyar-lo.

Albert: Excuseu-me si estic massa nerviós, no n’estic massa acostumat, a parlar en públic vull dir, així que... si... en el cas que... si em perd o m’enganxe en el meu parlament, pregue que sigueu comprensibles.

Pilar: Albert, ací, sempre som comprensibles amb tots – amolla Pilar amb un to maternalista-.

Albert: Sí, sí, clar, clar. Ah, sí... que els valencians celebrem el dia dels enamorats el 9 d’octubre, dia de Sant Donís, i es regala la “mocadorà”, que consisteix a uns dolços, com si foren massapans embolicats en un mocador... –l’Albert s’atura i clissa els rostres descol•locats de l’audiència- No, jo ho deia perquè... perquè estic d’acord amb allò que ha dit adés el Robert, que Sant Valentí és una festa comercial, però que els valencians no ho celebrem el dia de Sant Jordi... bé, trobe que m’estic embolicant,...

Pilar: Tranquil Albert. Ens queda clar, per als catalans Sant Jordi és el dia dels enamorats, i per als valencians el dia de Sant Donís i tants com llocs hi ha el món hi ha de dies dels enamorats. Pots continuar.

Albert: Gràcies. Doncs... com acabe de dir el meu nom és Albert i ja fa uns quants mesos que hi vinc cada divendres. No havia parlat mai, fins ara, perquè sóc molt tímid i aquestes coses em costen molt. Però no ho podia deixar passar, ja que, avui, 17 de febrer, fa exactament un any que va acabar la relació que, a hores d’ara, encara no he superat. Per aquesta raó he trobat que era un bon dia per començar-hi.

Els semblants són ara més seriosos, i l’atenció que li paren és extrema. Tots desitgen saber perquè el van deixar, o per qui. Volen satisfer la curiositat que els desperta el personatge més enigmàtic del grup de teràpia. 

Albert: El meu cas és un poc diferent al de la resta, ja que vaig ser jo qui ho va deixar...

En pronunciar les darreres paraules, un rebombori inaudit irromp en la sala. Pilar s’apressa a demanar silenci i respecte per Ferran. Ell quedarà visiblement afectat, i tot el treball previ per parlar decididament: se n’ha anat en orris. La confiança li ha abaixat a nivells ínfims i defuig les cares dels companys. 

Rosa i Maria el miren amb disgust, i un esguard fugisser entre elles escenifica que ambdues han copsat l’entrellat de la qüestió que més els intrigava: per quina raó es deixa a un xic tan ben plantat? “Ja ha eixit el gat” li diu Rosa, a la Maria, després de posar la mà com a pantalla perquè no li puguen llegir els llavis. L’Òscar continua amb l’expressió divertida que des del bell començament de la sessió ha exhibit. Rubén resta esbalaït per una reacció tan desproporcionada, al seu parer, de la resta d’assistents. Robert maleeix l’Albert per acaparar tant de protagonisme. Al seu cap maquina com ficar-hi cullerada i poder dir la seua sense guanyar-se la reprimenda de Pilar. Núria, amb la mateixa cara de pòquer que ja mostrava a les classes de literatura de tercer de BUP, estudia els moviments nerviosos del protagonista cortrencat de la nit. L’Helena àvida de més notícies, venç el tors cap endavant i recolza sobre un genoll el colze del braç amb el qual subjecta el cap, que descansa sobre el puny clos. Sergi ha fixat els ulls, plens de lascívia, en les cuixes atlètiques de Rosa, que són molts dies sense sexe i ja no se’n pot estar. El Víctor està massa deprimit per parar-hi atenció a les explicacions de l’Albert. Anna i Laia han aprofitat el moment per fer uns comentaris sobre el bon veure dels dos nouvinguts. Clara, Cristina i Paula han adoptat un posat més tibant. L’Albert mira Pilar qui, en creuar la vista amb ell, li retorna un somrís dolç.

Amb aquest panorama l’Albert, amb les mans tremoloses, seu a la cadira, respira profundament, fa una breu pausa i reprén la paraula:

Albert: Continuaré el parlament assegut, si no teniu cap problema... com deia, jo vaig ser qui va trencar la relació amb la meua exparella. A mi no em van deixar, com a la majoria de vosaltres. Malgrat tot he patit moltíssim, i sé que li vaig fer molt de mal, perquè ella no ho mereixia –en aquests moments la indignació era factor comú entre la població femenina de la sala, excepció feta de la terapeuta- però jo també me’n vaig fer molt. Ho estava passant molt malament... 

Rubén: Quin exercici d’autocompassió del torracollons... – diu sota veu, tot i que suficientment fort perquè s’escolte dues cadires més enllà a cada flanc- 

Albert: ... jo venia d’una altra relació que vaig haver de deixar perquè...

De nou esclata un aldarull a la sala. Veus de protesta femenina es barregen amb alguna rialla del sector masculí. A hores d’ara, s’han format dos fronts diferenciats: el de les dones que en un exercici de corporativisme, abanderen la indignació contra l’home que va trencant relacions, i el dels homes que estan divertits no pas per les paraules de l’Albert sinó per la reacció irada col•lectiva que ha provocat en les dones. I aquests darrers, també assumeixen un paper corporativista i demanen que el deixen explicar-se.

Pilar: Silenci per favor! Cal ser més respectuós amb la persona que està parlant. Albert, durant quatre mesos, ha escoltat les vostres paraules amb la màxima educació, així que demane que el tracteu amb la mateixa consideració.

Rosa: Però és que l’individu aquest...

Pilar: Rosa! No toleraré que ens referim a ningú de nosaltres amb paraules com individu, cadascú de nosaltres tenim un nom i així ens referirem.

Rosa: ... és que Albert té una barra com poques vegades s’ha vist! Va trencant relacions sense solta ni volta i ve ací a contar-nos com de malament està, ell no és un cortrencat! Ben al contrari és un trencacors, cab... –talla la paraula, conscient que Pilar no li la permetrà- Ací estem, unes quantes persones, passant-ho malament per ca... persones com ell, que ens han fet molt de mal, i ara ve a contar-nos com de malament està... i...

Albert: Sent si les meues paraules us provoquen malestar, però és la meua història i m’agradaria d’explicar-la... gràcies. Lamente el mal que algú us haja pogut fer, però jo no hi tinc res a veure. D’altra banda trobe que és gratuïta l’acusació d’anar trencant relacions sense volta ni solta... De totes maneres ho faré ràpid. 

Pren aire i torna a parlar-ne, conscient que farà una demostració d’exhibicionisme sentimental ras i curt, i que la majoria de l’audiència ja l’ha jutjat:

Albert: Vivia amb una xica i ho vaig deixar perquè la relació esdevingué molt i molt difícil, vaig lluitar per conservar-la, la relació, però no va poder ser. Vaig caure en depressió i va aparèixer una altra persona, que em va enlluernar. No estava per encetar cap relació, no estava complet, vull dir, el meu cap no marxava com calia... però la il•lusió generada per aquesta xica i l’afany per superar la situació van fer que m’hi llançara de cap. He de dir que molt bé, en un principi, però després, als set o vuit mesos, tornaren els fantasmes, les pors no resoltes i totes les rigideses mentals que una mala educació m’havia proveït i de les quals encara no m’havia deslliurat. Estàvem a punt de posar-nos a viure junts i vaig trobar que no era just, per a ella, de començar una relació amb una persona que no hi estava completa. La nit d’ara fa un any, em vaig plantar a sa casa, i com qui dispara un tret a poca distància i per sorpresa, li vaig abocar que ho deixàvem, que havien tornat els fantasmes i que no ho feia perquè hi haguera cap altra persona, ni perquè volia un altre tipus de vida. La vaig deixar morta. No va voler escoltar-me, em va dir que hi deixarà les claus i que marxara... –alena fortament i reinicia el monòleg- ... ben prompte me’n vaig donar que l’havia ben cagada, i vaig provar de tornar a parlar amb ella. Em va costar que hi accedira, però el resultat va ser nefast per a mi. Alguna cosa s’havia trencat dins d’ella. Des d’aleshores ençà he estat lluitant contra les meues pors, les he mirat cara a cara i les he combatut com he sapigut, sense defugir-les, he patit tota classe d’obsessions, han surat misèries que no sabia ni que existien. I vaig conservar intacta l’esperança de retrobar-me amb ella fins fa uns mesos, quan vaig decidir de vindre a les reunions del grup per començar a oblidar-la. I vull agrair-vos l’ajuda que m’haveu aportat cada divendres, quan escoltava els vostres casos particulars. M’haveu fet veure altres punts de vista i he arribat a entendre que, com canten els Manel, la vida que no hem viscut simplement no existeix...

(continuarà o no)